Explore the vast range of titles available.

El present treball ofereix una visió de quins podrien ser els fonaments conceptuals i didàctics d’unes humanitats per al segle XXI. Es parteix del model implantat en el segle XIX, basat en la dicotomia formulada per Descartes separant cos i ment, i es subratllen dues de les transformacions socials i polítiques del darrer terç del segle XX: la necessitat de formació al llarg de la vida, i l’ensulsiada de les certeses que oferien les ciències i els metarelats. Explica com la societat del coneixement incrementa, de fet, el no-saber i com, en aquest context, el sistema educatiu universitari hauria de formar els futurs treballadors del coneixement. Els autors defensen que les humanitats per al segle XXI s’han de construir a partir de la reflexió sobre problemes que connectin amb el present, que ens impliquin emocionalment i que ajudin a prendre decisions en aquest context d’incerteses. Unes humanitats que substitueixin l’acumulació i mera difusió d’informació, per la interpretació probabilística de la diversitat, i que formin uns humanistes especialistes del sentit i dels sabers que produeixen significació. L’article acaba amb una reflexió sobre la necessitat d’hibridar els currículums de ciències i lletres i el paper de les TIC en aquest procés d’ensenyament-aprenentatge.__________________________________________________________________Ce travail offre une vision de possibles fondements conceptuels et didactiques des sciences humaines pour le xxie siècle. Partant du modèle implanté au xixe siècle, fondé sur la dichotomie formulée par Descartes de la séparation du corps et de l’esprit, l’étude met en avant deux transformations sociales et politiques de ce dernier tiers du xxe siècle : d’une part, la nécessité de formation tout au long de la vie et, de l’autre, l’effondrement des certitudes à l’égard des sciences et des métarécits. En réalité, cet article explique le rôle de la société de la connaissance dans l’augmentation du non-savoir et, dans un tel contexte, le devoir du système éducatif universitaire de former les futurs travailleurs de la connaissance. Selon l’opinion des auteurs, les sciences humaines du xxie siècle doivent être construites à partir d’une réflexion sur des problèmes qui sont liés au présent, qui nous impliquent sur le plan émotionnel et qui nous aident à prendre des décisions dans ce contexte d’incertitudes. Ces sciences humaines doivent aussi substituer l’accumulation et la simple diffusion d’informations par l’interprétation probabiliste de la diversité, et former des humanistes spécialistes du sens et des savoirs qui donnent du sens. L’article se conclut sur une réflexion autour de la nécessité d’hybrider les cursus de sciences et de lettres, et autour du rôle des TIC dans ce processus d’enseignement-apprentissage. This paper looks at what could serve as the conceptual and didactic foundations of a humanities for the twenty-first century. It starts from a model introduced in the nineteenth century, based on the dichotomy of body and mind formulated by Descartes, and it underscores two of the social and political transformations of the last third of the twentieth century: the need for lifelong learning and the collapse of the certainties offered by the sciences and by metanarratives. It explains how, in fact, the knowledge society heightens the lack of knowledge and how, in this context, the university educational system should train future knowledge workers. The authors argue that a humanities for the twenty-first century must be constructed out of a reflection on issues that are connected to the present, engage us emotionally and help us to make decisions in a context of uncertainty. This model must replace accumulation and mere dissemination of information with a probabilistic interpretation of diversity and train humanists to specialize in meaning and in the areas of knowledge that produce meaning. The paper ends by examining the need for hybrid curriculums of the sciences and arts and the role of ICTs in the teaching/learning process. El presente trabajo ofrece una visión de cuáles podrían ser los fundamentos conceptuales y didácticos de unas Humanidades para el siglo XXI. Se parte del modelo implantado en el siglo XIX, basado en la dicotomía formulada por Descartes separando cuerpo y mente, y se subrayan dos de las transformaciones sociales y políticas del último tercio del siglo XX: la necesidad de formación a lo largo de la vida, y el derrumbe de las certezas que ofrecían las ciencias y los metarrelatos. Explica como la sociedad del conocimiento incrementa, de hecho, el no-saber y como, en este contexto, el sistema educativo universitario debería formar a los futuros trabajadores del conocimiento. Los autores defienden que las Humanidades para el siglo XXI se deben construir a partir de la reflexión sobre problemas que conecten con el presente, que nos impliquen emocionalmente y que ayuden a tomar decisiones en este contexto de incertezas. Unas Humanidades que sustituyan la acumulación y mera difusión de información, por la interpretación probabilística de la diversidad, y que formen unos humanistas especialistas del sentido y de los saberes que producen significación. El artículo acaba con una reflexión sobre la necesidad de hibridar los currículums de ciencias y letras y el papel de las TIC en este proceso de enseñanza-aprendizaje.

En aquest article el professor Octavi Fullat (nascut el 1928) comenta la seva trobada amb la fenomenologia, el corrent filosòfic que Husserl (1859-1938) va afaiçonar durant les primeres dècades del segle passat. En aquesta direcció, Fullat dóna compte i raó de les diferents persones que li van indicar el camí de la fenomenologia que, com bé reconeix, va venir en el seu auxili, després d'haver-se familiaritzat amb les filosofies de la sospita. Així denuncia la ingenuïtat de l'empirisme i el positivisme pel que fa a les pretensions de les seves teories del coneixement, alhora que recomana que ens endinsem en el món de la fenomenologia per tal de poder-nos adonar de què significa el fet de conèixer el món. A la vista del que s'exposa, sembla clar que la fenomenologia pot ajudar la filosofia de l'educació i, igualment, la teoria de l'educació, per fonamentar, investigar, i sistematitzar els seus constructes teòrics. _____________________________________________ Dans cet article, le professeur Octavi Fullat (né en 1928) commente sa rencontre avec la phénoménologie, le courant philosophique qu'Husserl a façonné durant les premières décennies du siècle dernier. Fullat rend compte des différentes personnes qui lui ont indiqué la voie de la phénoménologie qui est venue à son secours –comme il le reconnaît bien d'ailleurs–, après s'être familiarisé avec les philosophies du doute. Ainsi, il dénonce l'ingénuité de l'empirisme et du positivisme en ce qui concerne les prétentions de leurs théories de la connaissance, en même temps qu'il recommande de nous enfoncer dans le domaine de la phénoménologie afin de comprendre ce que signifie le fait de connaître le monde. Au vu de ce qu'il expose, il semble clair que la phénoménologie peut aider la philosophie de l'éducation et, parallèlement, la théorie de l'éducation, pour développer, chercher et systématiser leurs constructions théoriques. In this paper, Professor Octavi Fullat (born in 1928) discusses his encounter with phenomenology: the philosophical movement founded by Husserl during the early decades of the twentieth century. Fullat gives an account of the different people who guided him towards the path of phenomenology, which, as he fully recognises, came to his help after he had explored the «school of suspicion». He criticises the naivety of empiricism and positivism for the intentions of their theories of knowledge, and recommends that we examine phenomenology in depth to discover what knowledge of the world really means. In view of his comments, it seems clear that phenomenology could be useful in the philosophy of education and the theory of education, to support, research and systematise its theoretical constructs. En este artículo el profesor Octavi Fullat (nacido en 1928) comenta su encuentro con la fenomenología, la corriente filosófica que Husserl modeló durante las primeras décadas del siglo pasado. En este sentido, Fullat da cuenta y razón de las diferentes personas que le indicaron el camino de la fenomenología que, –como bien reconoce– vino en su auxilio, después de haberse familiarizado con las filosofías de la sospecha. Así denuncia la ingenuidad del empirismo y el positivismo en cuanto a las pretensiones de sus teorías del conocimiento, al tiempo que recomienda que nos adentremos en el mundo de la fenomenología para poder darnos cuenta de qué significa el hecho de conocer el mundo. A la vista de lo expuesto, parece claro que la fenomenología puede ayudar a la filosofía de la educación e, igualmente, a la teoría de la educación, para fundamentar, investigar, y sistematizar sus constructos teóricos.