Explore the vast range of titles available.

Jean-Paul Sartre fou, sens dubte, un dels intel·lectuals més influents als anys seixanta del segle XX. Al nostre país, la influència dels postulats existencialistes de Sartre arribà principalment a través de les versions dels seus assaigs i novel·les, però també de la seva obra dramatúrgica. El principal traductor al català del teatre de Sartre és, fins avui, Manuel de Pedrolo, més conegut com a traductor de novel·la nord-americana i, sobretot, com a narrador. Aquest article ressegueix la producció de Pedrolo com a traductor de teatre (la qual inclou també quatre autors britànics dels anys seixanta), analitza els antecedents i les particularitats de les seves versions de Sartre, descriu la recepció que aquestes peces van tenir a l’època i esmenta traduccions inèdites o pendents. Com a contrapunt, s’analitzen dues versions de Sartre inèdites signades per Bonaventura Vallespinosa i es contrasten amb l’estil de Pedrolo. Jean-Paul Sartre was, without a doubt, one of the most influential intellectuals in the 1960s. In our country, the influence of Sartre’s existentialist postulates came not only through the versions of his essays and novels, but also through his dramaturgical work. The main Catalan translator of the Sartre theatre is, to date, Manuel de Pedrolo, better known as a translator of American novels and, above all, as a narrator. This article reviews Pedrolo’s production as a theatre translator (which also includes four British authors from the sixties), analyses the background and particularities of his versions of Sartre, describes the reception that these pieces had at the time and mentions unpublished or pending translations. Finally, as a counterpoint, we analyse two unpublished versions of Sartre signed by Bonaventura Vallespinosa and compare them with the style of Pedrolo.

Jean-Paul Sartre fou, sens dubte, un dels intel·lectuals més influents als anys seixanta del segle XX. Al nostre país, la influència dels postulats existencialistes de Sartre arribà principalment a través de les versions dels seus assaigs i novel·les, però també de la seva obra dramatúrgica. El principal traductor al català del teatre de Sartre és, fins avui, Manuel de Pedrolo, més conegut com a traductor de novel·la nord-americana i, sobretot, com a narrador. Aquest article ressegueix la producció de Pedrolo com a traductor de teatre (la qual inclou també quatre autors britànics dels anys seixanta), analitza els antecedents i les particularitats de les seves versions de Sartre, descriu la recepció que aquestes peces van tenir a l’època i esmenta traduccions inèdites o pendents. Com a contrapunt, s’analitzen dues versions de Sartre inèdites signades per Bonaventura Vallespinosa i es contrasten amb l’estil de Pedrolo.

En aquest article s’analitzen les traduccions que Maria-Aurèlia Capmany va fer de Georges Simenon. Es tracta de sis novel·les, publicades per Edicions 62 a la col·lecció La Cua de Palla entre els anys 1965 i 1968. Aquests sis títols són, per ordre d’aparició, Liberty bar, La nit de la cruïlla, El gos groc, L’ombra xinesa, Maigret i el client del dissabte i Signat Picpus. En primer lloc s’estudia la difusió que ha tingut l’obra de Simenon traduïda al català. En segon lloc, la visió que Capmany tenia de la tasca traductora. En tercer lloc, l’acollida que tingueren les obres traduïdes per Capmany i, per acabar, les inadequacions i els encerts en les traduccions. De l’anàlisi se’n treu la conclusió que malgrat algunes inadequacions, sovint atribuïbles a les condicions de la producció cultural en català als anys seixanta, aquestes traduccions contenen en alguns casos solucions certament reeixides, i representen una contribució a l’elaboració d’un llenguatge apte per a la novel·la negra en català. This article looks at Maria-Aurèlia Capmany’s translations of Georges Simenon. The translations are six novels published between 1965 and 1968 by Edicions 62 as part of the La Cua de Palla collection. The six books, in the order in which they were published, are Liberty bar, La nit de la cruïlla, El gos groc, L’ombra xinesa, Maigret i el client del dissabte and Signat Picpus. The article begins by analysing how widely read the Catalan translations of Simenon’s works are. It then moves on to Capmany’s vision of the work of a translator. It then looks at the response to Capmany’s translations. And finally, it highlights both inappropriate translations and excellent choices of translation. The article concludes that, despite certain inappropriate translations, often due to the conditions of cultural production in the Catalan language during the 1960s, these translations contain some very successful solutions and are a contribution to the production of a style of language suitable for noir fiction in Catalan.